Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Santa Maria de Su

Santa Maria de Su.jpgEmplaçada a poca distància del gran santuari del Miracle, l’església dedicada a santa Maria presideix el petit llogarret de Su. De nau única i de capçalera plana, l’església no tindria cap peculiaritat especial si no fos per l’esvelt campanar que la senyala al bell mig del pla. És de destacar, no obstant, la senzillesa del seu portal de pedra, emmarcat per dues semicolumnes d’ordre toscà sobre pedestal que sostenen un frontó triangular. A la façana, només el rosetó, que altera la regularitat de les filades de blocs de pedra sorrenca ben tallada, deixa passar un bri de llum cap a l’interior. El campanar, de construcció més tardana, recorda la vigència de tipologies de cloquer de planta quadrada, cos central vuitavat i cimbori amb arcs al descobert, molt característics del Set-cents i de la Catalunya central, com ara els de l’església de Moià o Manlleu. La rectoria annexa a l’església, començada a construir al primer terç del segle XV, és un edifici deturpat per successives ampliacions, tal i com es pot apreciar en les dates gravades a les llindes de les finestres.

Com totes les esglésies del Solsonès, la de Su també tenia retaule major i laterals dedicats a les advocacions més habituals de l’època. L’interior de l’església actual, però, llueix emblanquinada i sense el parament ornamental antic, que desaparegué en la seva pràctica totalitat durant la Guerra Civil. L’àmplia nau central, amb arcades que comuniquen a les dues naus laterals, obertes més tardanament, està presidida per una talla moderna d’una Assumpta, inserida en un senzill nínxol rere la mesa d’altar.

La documentació exhumada permet saber que el 1629 l’escultor Miquel Vidal, molt actiu al bisbat durant la primera meitat del segle XVII, se li contractà la construcció del retaule del Roser, que havia de fer seguint el model del retaule major de Su i del de Sant Just d’Ardèvol de Pinós, ambdós realitzats per ell mateix. A l’església s’hi conserven les restes d’alguns retaules. Entre els fragments dispersos hi ha un frontal d’altar de la fi del segle XVIII, amb els símbols del palot, la pala i el blat, que segurament indiquen una advocació al patró dels pagesos sant Isidre. En canvi, l’actual retaule dedicat a la Verge del Roser, presidida per una imatge moderna de la Verge -també ho són el sant Isidre de l’esquerra i el sant Antoni Abat de la dreta-, s’ha atribuït a l’òrbita d’aquest prolífic escultor. Les pintures del segon cos, amb una Crucifixió al centre i les representacions de santa Madrona i santa Eulàlia a cada banda, de bona factura, són de l’època del retaule original.

A l’interior de l’església també s’hi conserven dues pintures sobre tela d’època barroca. Es tracta d’una Dormició –còpia d’una famosa obra de l’italià Carlo Saraceni- i un sant Pau caient del cavall camí de Damasc, d’autor anònim però de factura força notable.