Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

L'aventura Uniraid de No Limits Team

DIJOUS 28 FEBRER 2019

Durant onze dies dels passats mesos de febrer i març, el Ramon Pitarque, un amic de la universitat i jo, el Ponç de la Carral, vam viure una de les millors experiències de les nostres vides. Vam participar en la prova Uniraid 2019, un raid solidari pel Marroc, a bord del Corsita (un Opel Corsa de trenta anys). Aquest viatge va ser possible, entre altres coses, gràcies a les col·laboracions dels nostres ajuntaments, el de l’Ametlla de Mar i el de Riner, com també d’altres empreses que ens van ajudar econòmicament o donant material.

Abans d’entrar en matèria, m’agradaria remarcar que el nostre objectiu no era anar a guanyar la cursa, sinó conèixer un país on no havíem viatjat mai, entregar material a la gent més necessitada, conèixer gent de la nostra edat d’altres universitats de tota la Península Ibèrica, complir el gran repte d’acabar totes les etapes sense destrossar el cotxe i aprendre a treballar en equip, a superar situacions crítiques i a no perdre mai la calma davant de qualsevol problema o imprevist.

L’aventura va ser un èxit i, en les línies que continuen, he intentat resumir-ne els millors moments. Espero transmetre el viatge amb la mateixa passió que el vam viure. Comencem!

Foto 1. Un dels molts paratges per on vam passar

El dia 21 de febrer, a les 11 del matí, amb una mica de retard i després d’hores i hores fent cues i passant controls i més controls de la Guàrdia Costera de Barcelona, vam partir de la capital catalana amb el cotxe carregadíssim de coses (de fet, no hi cabia ni un paquet més) direcció Nador, una ciutat de la costa mediterrània de Marroc. En aquell moment, ens esperaven trenta hores de ferri que aprofitaríem per fer els últims preparatius, per conèixer altres participants i, en definitiva, per agafar moltes forces abans de la prova.

Al ferri hi vam viatjar uns seixanta equips catalans. Un cop al Marroc, vam fer els primers 400 km per carretera fins a Meknès, ciutat on ens vam reunir amb els altres setanta equips provinents de tot Espanya, Andorra i Portugal. Després de tot un dia de verificacions i d’entrega a l’organització de part del material solidari (nosaltres portàvem roba per a infants, motxilles, joguines i llibres de text en francès de diferents matèries), a les 7 del matí del dia següent vam emprendre la primera etapa.

Aquesta ens va servir per familiaritzar-nos amb el Roadbook (llibret amb tot d’indicacions per saber la ruta a seguir i la velocitat màxima de cada tram), l’Unitrip (aplicació mòbil que ens permetia calcular les distàncies fetes) i la brúixola, únic instrument amb el qual ens orientàvem, així com per conèixer els altres companys dels diferents equips (l’Alphonsine, el Chiquitin i los Rebentaos). A nivell de temps, l’etapa va ser un desastre: ens vam plantar al campament a les 10 de la nit, més de quatre hores tard respecte a l’hora límit, però vam gaudir de paisatges únics de la serralada de l’Atlas, a més de 2.000 metres. Durant l’etapa, vam repartir el material solidari restant per diferents llogarets i escoles.

Foto 2. Companys d'aventura

Foto 3. Entrega del material solidari

La primera nit al desert va ser duríssima, no us imagineu el fred que hi feia! No vaig poder aclucar l’ull. I, per acabar-ho de rematar, l’endemà a les 6 ja havíem d’estar desperts per poder emprendre la segona etapa. Cal dir que l’organització era molt estricta amb els horaris. Si fèiem tard a la sortida, per exemple, ens quedàvem sense etapa, i el mateix passava amb els àpats i els briefings (reunions amb els caps de l’organització on repassàvem els detalls més importants de les etapes del dia a dia).

Dit això, la segona etapa va ser més dura que la primera a nivell de recorregut i navegació. Vam tenir el primer contratemps important; a mig itinerari i quan portàvem un bon ritme amb el grup davanter, vam tenir un problema mecànic al cotxe que no permetia que arranqués. Vam tardar tres hores a solucionar-lo i això ens va fer perdre tot l’avantatge que portàvem. A més, els últims quilòmetres van ser infernals, perquè havíem de passar per zones amb molta arena fina i cada dos per tres encallàvem el cotxe. Vam arribar al campament encara més tard que el primer dia. Això sí, aquest estava en un lloc de postal, enmig de les dunes de l’Erg Znigui.

Foto 4. Segon campament a l’Erg Znigui

La tercera etapa va ser la més tranquil·la de totes. Consistia en una ruta circular i en un matí la vam completar. La tarda la vam dedicar a arreglar petits problemes del cotxe i a gaudir de les dunes com nens petits en un sorral.

Els dies 4 i 5 els va ocupar l’Etapa Marató (vam seguir part del recorregut de l’antic París-Dakar), la més exigent de totes. Per poder-la superar ens vam ajuntar amb quatre equips més (en total érem vuit equips). A la tarda del primer dia, ens vam centrar quasi només en travessar un riu d’arena de cinc quilòmetres d’amplada. Vam menjar molta arena, moltíssima, i vam suar de valent. Absolutament tots els cent trenta cotxes, sense excepció, s’hi encallaven, i entre tots ens vam ajudar a sortir-ne. En aquest punt també va ser clau l’ajuda de l’organització amb els seus 4x4 i amb un tractor.

Foto 5. Ajundant a Chiquitin Team a desencallar el cotxe de l'arena

Un cop acabada aquesta etapa, ja érem oficialment finalistes, i per deixar-ne constància vam immortalitzar el moment amb una foto a la línia de meta.

 

Foto 6. Arribada a la línia de meta

Les dues últimes etapes eren les més extenses pel que fa a la distància, però majoritàriament transcorrien per carretera. En la sisena, vam fer una parada a Ait Ben Haddou, un poble fet tot de fang i ple de dromedaris, cavalls i rucs, on s’han rodat pel·lícules i sèries tant conegudes com Joc de Trons, Indiana Jones, Gladiator o Astèrix. Un cop a Marràqueix, l’organització ens va donar un dia lliure per fer turisme i, com a premi final, vam poder descansar en un hotel força luxós. També es va dur a terme la cerimònia d’entrega de premis.

Foto 7 A Ait Ben Haddou amb un dromedari

Finalment, amb la companyia incondicional dels amics de Chiquitin Team, vam anar de Marràqueix a Barcelona (parant per creuar l’estret de Gibraltar amb ferri) en vint hores. Van ser 1800 km molt intensos, on es va demostrar que els nostres cotxes ho aguanten tot.

Una anècdota que vull explicar és que, com que conduíem durant moltes hores seguides i els copilots respectius dormien, els pilots dels dos vehicles ens distrèiem parlant a través dels walkie-talkies amb l’objectiu de no caure nosaltres també en un son profund.

Un cop completada l’aventura, podem dir que hem assolit els objectius establerts inicialment. A part, ens ha servit per adonar-nos de la sort que tenim la gent del primer món. Hi havia persones de poblats indígenes que literalment vivien amb quatre coses i, tot i això, et rebien amb un somriure i t’oferien de tot. De fet, ens va agradar tant que ja estem pensant en participar en la següent edició, que serà el proper mes de febrer.

Espero i desitjo que hagueu pogut posar-vos en la pell del que vam viure i que hagueu gaudit molt llegint l’aventura.

 

 

 

Document Actions